Un passeig de comïat

Últim cap de setmana a Londres. La setmana vinent toca fer les maletes per tornar a la realitat. Ahir, mentre passejava per llocs inèdits de Chelsea, South kensington o Hyde Park i acompanyada del meu mp3 i del meu paraigües en tot moment, vaig tenir temps de dir adéu a la ciutat que m'ha fet feliç durant aquests tres mesos. Buscava els llocs amagats que he descobert en el llibre de l'Enric González. Em vaig endinsar en "la petit france", un indret de South Kensington on hi abunden les pastisseries franceses i els cafés típics de la ciutat parisina. Per un moment vaig tenir la sensació que passejava per la meva estimada "Paris". Un dia rodó i complert, on només hi faltava un ingredient. Una persona. Aquest passeig acompanyat de "tu" hagués estat perfecte. Però ja diuen que la perfecció absoluta es difícil d'aconseguir... De moment, no serà per Londres, sinó per Barcelona que tornarem a passejar agafats de la ma... Canviarà el decorat però mai canviaran els protagonistes!...

El somni d'arribar a ser periodista esportiva

Era l'època de Joaquim Mª Pujal, l'Antoni Basas i la Pilar Calvo a Catalunya Radio. Van ser els meus inicis al periodisme esportiu. Ells em van ensenyar a estimar-lo. Potser li dec al meu pare aquesta afició per l'esport, aquesta afició que m'ha portat a somiar des de ben petita en ser periodista esportiva. Amb set anys ja assitia cada quinze dies al camp nou on gràcies a les meves petites dimensions encara conseguia colarme. Han anat passant els anys però encara sento la mateixa sensació cada cop que travesso la boca 230. Escoltava la ràdio, un ritual que continuo fent. El mestre Pujal m'ha acompanyat moltes tardes de cap de setmana. Des de fa un mesos, també li dec aquesta companyia a l'equip de RAC1 que m'ajuden a fer veure els partits de fútbol amb una mica més d'humor. Ahir a la tarda, mentre decansava a la meva habitació de Londres, un truc em va fer veure que potser els somnis van més enllà. Una simple trucada de BTV per treballar a la secció d'esports em va fer retornar a aquelles èpoques on em veia en una roda de premsa del primer equip del barça. Un dia vaig deixar de somiar. Ahir, ho vaig tornar a fer. Recomano a tothom que somii. Es gratuït i de vegades, dóna resultat!

L'art d'escriure

Diuen que no cal néixer sabent escriure. Que amb el temps, la pràctica, la dedicació i com en tot amb una mica d'amor, es pot acabar sent un bon escriptor.
Diuen que tots els periodistes són escriptors i que, en canvi, no tots els escriptors són periodistes.
Des de que va nèixer aquest bloc, ara fa ben poc, he detectat que cada cop escrius millor. Al principi, les teves paraules em fascinaven perquè eren teves, ara, cada cop més em fascinen per si soles. Sé del cert que no sóc ningú per erigir-me com el déu que valora el que està ben escrit i el que està mal escrit, però tinc una opinió i crec que mereixes sentir-la: cada cop escrius millor. Cada cop les teves paraules m'impregnen més i gaudeixo llegint-les.
Res més, que seguiré llegint-te i guadint-te a través d'un plaer molt íntim, d'un plaer molt personal: el de l'art d'escriure.
Un petó ben fort
Quim

De tornada a Londres

Ja torno a ser a Londres. Curt però com preveia, molt intens. Aquest cap de setmana a Barcelona ha estat carregat de fortes emocions. Com sempre, l'estona compartida prop dels teus es converteix en inoblidable. Cada segon és etern i cada instant s'allarga per por de què s'acabi. Somies perquè no arribi l'hora en què allò que esperaves amb totes les teves forces arribi als seu punt i final. Però aquesta es una característica del temps. El temps vola. I això s'aguditza quan al costat tens a la persona que et fa feliç. A la persona que et dóna allò que mai havies trobat en un home. Allò que et dóna la confiança necessària per tornar a Londres feliç sabent que ni la distància ni el temps poden esborrar aquest sentiment.

Ara, de tornada aquí, m'adono que em queda un mes per descobrir els indrets d'aquesta ciutat. Haig d'exprimir-la al màxim! M'he començat a llegir el llibre del mestre Enric Gonzalez, "Crónicas desde Londres". Un llibre que demostra l'amor incondicional del seu autor cap aquesta ciutat, sentiment que aconsegueix transmetre al lector ja en les primeres pàgines del llibre. Sorprenent resposta a la frase, si poguessis escollir entre Londres, Paris, Roma, Nova York...etc, amb quina et quedaries?...i la reposta es ben clara: Londres. Aqui comença la historia d'un llibre que em donarà molt per explicar, i em proporcionarà les claus i les dades que em manquen per descobrir de la ciutat británica.

Un petonet carregat d'anyorança...
Neus

Una curta pero intensa visita a Barcelona

A dos dies de la meva arribada a Barcelona m'envaeix un sentiment un tant estrany. Estic nerviosa i molt il·lusionada. Es la sensació que tinc quan paso un temps allunyada de la meva ciutat, de casa, del les meves amigues i del meu nen. No paro de fer plans pels dos dies que estaré allà. No vull decepcionar a ningú i vull veure a tothom, cosa que es tècnicament impossible. Dos dies que es faran més curts de l'habitual, però que els exprimiré al màxim. Només espero que com cada cop que hem estat junts, aquests dos dies siguin inoblidables. De debó que ho intentaré! Tu i jo sabem que els nostres petits moments es converteixen en grans moments. De fet ens ho hem demostrat al llarg d'aquests sis mesos.
Un peto i fins dijous,
Neus

Londres-Barcelona

Envoltada de pantalles d'ordinador, sentint el constant teclejat del companys de redacció, la gent córrer amunt i avall, preses, un video que ha de sortir en un minut, una noticia que s'ha d'escriure en questió de segons... Aquests són alguns dels petits detalls que caracteritzen el treball en aquesta televisió. Quan arribes aqui i veus tot això, un oblida que s'ha llevat a les 4'30 del mati. Això és un món a part. Créc que irreal i que de moment costarà suor i llàgrimes tornar a treballar en un equip d'aquestes característiques. Serà difícil tornar a posar la veu, montar paquets i escriure noticies que passin directament al prompter del presentador. Però malgrat tot, no cal desistir. Només queda un mes per disfrutar d'aquesta oportunitat que m'ha donat la vida. Una oportunitat que hem pogut gaudir tots dos. La pròxima parada: tv3. Després el destí escullirà on vaig a parar. Un futur incert. L'única cosa que sé del cert és que vull recorre aquest llarg i difícil camí cap al cim del periodisme al teu costat. No cal patir, ho aconseguirem!.
NEUS

Primer Capítol

La professió d’escriure, d’explicar, de comunicar… ens va unir un bon dia, quasi bé sense adonar-nos-en. Des de llavors hem estat compartint somnis, tant periodístics com de parella. A mesura que avancen els dies, els mesos, aquest any que portem junts, els somnis que em vinculen a tu, no paren de créixer i de multiplicar-se. En canvi, els somnis periodístics, aquells que em fan pensar en que serà de mi, de nosaltres, d’aquí a uns anys, s’estan endurint més que mai. No han desaparegut, ans el contrari, però si que han adoptat un caire diferent. Ho veig tot més complicat, fins hi tot amb un punt de desànim, que em fa mirar el futur no amb menys optimisme, però sí amb més respecte que mai.
El que més enyoro dels meus somnis periodístics quan em trobo cara a cara amb la realitat, és poder escriure el que vulgui, explicar el que realment em ve de gust, el que crec que és realment important. Per aquest motiu he cregut que era una bona idea fer aquest bloc, per tenir un espai on expressar LES NOSTRES inquietuds de cara a la nostre professió, a la nostra relació, de les coses que planteja la vida. És veritat que, possiblement, ja no tornarem a estar tant de temps separats, i que serà molt més fàcil dir-nos les coses a la cara, però he pensat que la idea de fer un bloc seria divertida, perquè molts cops, les idees escrites i reflexionades són, a vegades, molts més interessants que no pas les paraules que brollen sense pensar.
Així doncs, aquí comença, si tu ho desitges, el nostre bonic projecte comú.
Un petó molt fort carinyo
Quim